Sima de l’Ereta

La sima de l’Ereta, té dues entrades la principal i el «Melic de Pau» que es troben a un centenar de metres l’una de l’altra. Nosaltres decidirem entrar pel melic de la muntanya, una baixada molt tècnica amb almenys sis fraccionaments. L’entrada té forma de sifó estret que de seguida deixa pas a l’escletxa vertical per on es descendix. Els primers metres de la sima són molt estrets i difícils, no hi ha on recolzar els peus i es massa estreta per progressar en oposició al pujar. Poc a poc la sima es fa més ampla i permet moure’s amb «comoditat». A -30 aproximadament no trobàvem cap «spit» per muntar una instal·lació i continuar, fins que ens adonarem que eren dos naturals, una columna i en oposició una estalagmita per evitar un fregament de la corda perillós. A -45m (aprox.) hi ha un pontet on es pot descansar abans de continuar la baixada. Este pontet vist des de baix és tan fi com el paper de fumar... però aguanta. A partir d’ací va ser una baixada còmoda.

Els últims dos metres els férem descendint per oposició, va ser molt divertit. Una volta baix vàrem continuar caminant per baixar a la cota més fonda, Carlos Salsa (què és una màquina) va anar primer i s’encarregava de la seguretat de les maniobres. Cal destacar que verem una granota a -80 m (és increïble com poden sobreviure eixos bitxos, en una cova, sense llum).No poguérem baixar al fons del tot, ja que havíem sobrepassat el temps que havíem decidit romandre a l’Ereta.

La tornada no té cap misteri, va ser relativament fàcil fins que aplegarem als últims tres metres que com s’ha comentat abans, la sima es fa cada cop més estreta. Les maniobres per pujar amb el puny resulten complicades ja que no pots doblegar la cama, sols lateralment.

Quan finalment eixirem a les 6:30, ja era completament fosc. La qual cosa ens va permetre admirar un cel ple d’estrelles, i patir un ensurt quan un mussol, que estava vora camí va cridar i va sortir volant com ànima que fuig del dimoni. En definitiva va ser una experiència esportiva intensa i molt gratificant.

Redacción y fotos: Salvador Ricardo